Be, doncs ja som a Hanoi. Serem escuets perque necessitem una dutxa urgent per treure'ns el repelus que portem a sobre. De fet, fins i tot hem deixat la roba que portavem a rentar! I es que hem fet el trajecte de 2h30 mes fastigos de les nostres vides. I aixo que anavem de rics amb seients tous i aire acondicionat...
Nomes entrar al vago una fortor indescriptible ens ha tirat enrere. Armats de valor, hem agafat aire i hem anat a localitzar els nostres seients, ocupats pels peus, bracos, culs, caps de dos iaios. Els seients teoricament blaus havien perdut el color. Les cortines originalment verdes, de verd ja no tenien res...
Pero el millor han estat els centenars d'escarbatets (be poder centenars no, pero moltes desenes si) que corrien pel terra, parets, taules i seients del vago. I no es d'estranyar si es te en compte que la penya deixa les bosses de menjar obertes al terra i que clar, al ser un recorregut llarg (hi ha gent que ve des de Saigon), la gent alla menja de tot. (Creiem que una iaia portava peix dins d'una bossa de plastic). Per acabar de rematar, el terra estava absolutament enganxos i llefiscos. QUIN FASTIC!
Dema passem el dia a Hanoi. Intentarem comprar tiquets per veure un espectacle de titelles d'aigua. Ja us ho anirem explicant. Ara ens anem pitant a la dutxa!
Petons!
PS: LA T C O LA P D L R: La Tieta Clara O La Padrina De La Rosa :-D
2 comentaris:
Hola:
Aixó si que es auténtic, ací encara que sembli mentida també anaven així els trens de llargs recorreguts, el Sevillano evidentment a Sevilla i el Xangai a Galicia, trigaven la tira de temps i la gent portava de tot inclús aviram.
Els seients de fusta en vagó sense separacions a tercera i amb separacions a segona i tous a primera.Aixó va durar molts anys.
Bona estada a Hanoi
Petons
Dons, si senyor, jo m'en recordo cuant anava a Lleida cada any, (Tenia 8, 9 i 10 anys) (1958 al 60), de Terrassa a Vallfogona de Balaguer (135 klmtres.) eran 7 hores de trayecte amb un tren de carbó, tipo Oeste, que cuant passavent per un tunel sortiem amb la cara negre, com molt bé saps Rous, anava sol, els meus pares en deixaben a l'estació de Terrassa i a Vallfogona m'esperaba la meva tieta, després em quedaba 3 mesos i cuant arrancaba el cole tornava, en aquest tren no feia potser tanta pudor, pero deu ni dor, amb les pujades anava tan a poc a poc, que jo baixaba del tren i amb posava a corre al costat i després tornava a pujar, i també pujava per les escales al sostre del tren, per mi alló també era l'autentica llibertat, ara també deixariem un nen de 8 anys sol. Bé disfruteu de Hanoi i de tot el que feu. Molts Petons, guapetons.
Publica un comentari a l'entrada